En el centenari del naixement de Tàpies li fem un homenatge amb l’objectiu de veure com la seva obra es fonamenta en la creació i presentació de l’objecte, mitjançant el propòsit d’exhibir el real per a evitar la representació.
Llenços i escultures que miren cap a l’interior responen al rebuig de l’art “preestablert”, el de labor mimètica, l’objectiu de la qual no és un altre que el de retratar l’extern per mitjà d’una “realitat” duplicada.
Una estètica minimalista basada en la matèria, els signes i el “art brut”; influenciada també pels corrents artístics del moment, les filosofies orientals i pel cinema.
L’artista visiona pel·lícules clàssiques en la seva llar amb els seus amics alguns dijous a la tarda; el que provoca no sols la creació d’un estil, sinó també el naixement del pensament estètic que deriva cap a la configuració de les seves composicions.
A través d’unes certes variables, examinarem algunes d’aquestes pel·lícules per a comprovar la seva presència en la seva obra, i observar, alhora, el que té aquesta d’autobiogràfica.
En centrar-nos en la matèria en l’art, veiem com les seves creacions experimenten una ràpida degradació. Tàpies recolza la descomposició, el pas del temps i la pèrdua de la idea d’eternitat de l’art. Una postura que mantenien els surrealistes i que la identifiquem en el film “Un Chien Andalou” (1929) de Buñuel, amb la seqüència del ruc putrefacte jaient sobre un piano.
Sobre el pensament, l’artista ens indica… “Penso que una obra d’art hauria de deixar perplex a l’espectador, fer-li meditar sobre el sentit de la vida”. Una inquietud existencial plasmada en els primers compassos de la pel·lícula d’Ingmar Bergman “El Setè segell” (1957), quan el seu protagonista repta a la mort a una partida d’escacs per a intentar desembarassar-se d’ella.
Respecte als corrents artístics, “Entr’acte” (René Clair, 1924) és una composició fílmica de clara connexió dadaista, en la qual la construcció narrativa del mode de representació clàssic brilla per la seva absència, ja que les seqüències se succeeixen a mode de símbols sense vinculació aparent.
Finalment, descobrim les filosofies orientals a través de cintes japoneses, com ara “Rashomon” (Akira Kurosawa, 1950), “Conte de lluna pàl·lida” (Kenji Mizoguchi, 1953), o "Dona de Tòquio” (Yasujiro Ozu, 1933), amb estructures lingüístiques pròximes a les de la seva obra, des de les quals ens espia l’ànima de l’artista.
Barcelona
Ordinària | |
---|---|
Preu | Gratuïta |
Aquesta activitat impacta en els següents Objectius de Desenvolupament Sostenible: