Les obres d’art —musicals, plàstiques o literàries— responen a un codi que n’ha orientat la creació. Podríem dir que és el mateix que passa amb un text literari i la llengua amb què ha estat escrit: si no es coneix l’idioma és impossible, com es prou evident, accedir-hi, entendre’l, valorar-lo i fruir-lo. Però, al marge de la llengua, les obres d’art han estat creades en sintonia —deliberada o implícita— amb la manera com, en una determinada època o en un determinat sector social, s’entén l’art. No es pot llegir Zola sense entendre el codi del naturalisme, ni escoltar Beethoven sense el romàntic, o Dalí sense el surrealista. Fins i tot quan un artista evita o s’oposa al codi majoritari del seu moment no és possible entendre el que fa sense atendre a la relació que té amb l’estètica del moment. Per això és imprescindible conèixer els codis de cada època però també —i alhora— veure com estan presents en les obres d’art d’aquell moment. La necessitat de reconeixement dels codis estètics és fa especialment necessària a partir del Romanticisme. Els segles precedents tenien com a únic referent el model clàssic i els codis que se succeïren del segle XV al segle XVIII eren, de fet, modulacions menors del mateix codi. A partir del Romanticisme, però, els canvis se succeeixen més ràpidament fins que, finalment, s’acceleren amb les avantguardes del segle XX. El curs vol incidir específicament en aquest període cultural que s’inicia amb el Romanticisme i arriba fins al Realisme socialista. D’acord amb la terminologia dels historiadors anomenem a aquest període, “contemporani”.